Todas las entradas de: xmalvehy

L’Inversor “Gafe”

Aquesta és la història del Sr. Bob inspirada en un post del blog “A Wealth of Common Sense” de Ben Carlson.

Bob és un home amb molt mala sort a l’hora de decidir en matèria d’inversions. Ben bé el que es podria anomenar un autèntic “gafe” en aquest aspecte. El pitjor inversor de la història?

Era a finals de l’any 1.972  quan en Bob que aleshores tenia 27 anys, va decidir que fer amb uns diners que havia rebut d’una herència d’un parent llunyà.  Com tenia una feina estable de funcionari en un museu públic dels EEUU., va decidir invertir-los en la borsa. Així ho va fer el gener del 1.973 ,amb l’Index SP 500 en un nivell de 120 punts. Va invertir 20.000$, que en aquella època eren molts diners. Però just aquell any va començar la crisi anomenada del petroli i aquells diners van anar perdent i perdent fins a quasi el 50%, l’SP 500 estava als 63 punts al juliol del 1.974. En Bob, incrèdul no va reaccionar i totalment decebut de la seva enorme mala sort, se’n va oblidar d’aquells diners que tal com li havien arribat li havien marxat.

Al cap d’uns anys, al 1.987 a en Bob  les coses li anaven bé  i com que tenia uns estalvis es va animar a invertir 20.000$ en borsa. Ho va fer el divendres 15 d’octubre amb l’SP 500 a 328 punts. El dilluns següent va ser el famós crack anomenat dilluns negre. En un sol dia Wall Street es va enfonsar un 20%, la pitjor baixada en un sol dia de la història dels mercats financers. En Bob no s’ho podia creure. Tenia 42 anys, feliçment casat amb dos fills i conservava la mateixa bona feina estable de funcionari al museu. Es va resignar i va decidir deixar aquella pèssima inversió esperant que es produís un miracle.

Quan en Bob ja tenia 55 anys, en el 2.000, animat per uns companys de la feina als que els hi havia anat molt bé amb les seves inversions, va decidir tornar a invertir 20.000$. L’SP estava a nivells de 1.500 punts. Ho va fer al mes de gener. Aquell any els mercats van experimentar molta volatilitat i van baixar bastant. De fet just acabava d’esclatar la bombolla de les ”.com”. Quasi tres anys de baixades, fins arribar a l’any 2.002 amb pèrdues del 50%. En Bob es va jurar que mai més faria cas de cap consell ni tornar a invertir. Definitivament no era lo seu. Aquesta vegada no havia invertit una part molt significativa dels seus estalvis i no va tocar res.

Però, el cert es que a partir de l’any 2.003 es van viure uns anys de bonança i d’eufòria de la que era difícil abstreure’s. A les notícies, els mercats sempre pujant, tothom es comprava llibres de borsa , operaven comprant i venent fent servir allò de l’Internet. Finalment a l’estiu del 2.007 en Bob es va dir: no puc ser l’únic que no ho aprofiti això. A 4 o 5 anys per la jubilació m’aniria bé un “pilotasso”. Va decidir provar amb 20.000$ i els va invertir amb l’SP 500 a 1.550 punts. Aquell estiu va esclatar l’escàndol de les hipoteques “subprime” que va dur a la pitjor crisi financera des del 29. Bancs que tancaven,  els sistema financer global a la vora del precipici , els governs de tot el Mon rescatant als seu bancs, un desastre vaja. L’SP  500 va arribar als 670 punts al març del 2.009.

En Bob, ja amb 62 anys, amb la jubilació a tocar, no podia entendre com podia tenir sempre tan mala sort amb les inversions. Sort que en altres aspectes de la vida li havia anat millor. Tenia salut, una família, els fills bon xicots , una bona feina estable i uns estalvis que, per sort, no havia invertit en aquella merda de la borsa. No estava tan malament i no va vendre.

Finalment a l’any 2.014 passat en Bob es va jubilar. La pensió que li quedava no era ben bé el que s’esperava. Aleshores, ara que disposava de més temps, va decidir anar als bancs a veure que tenia.

Un compte amb 5.000$ per aquí, un altre de 3.000 per allà. Un dipòsit a punt de venciment de 40.000$. Això ja està més bé. I aleshores va anar al banc aquell a on tenia les maleïdes accions. Va anar-hi amb poca fe. Sempre havia perdut diners. Totes  les operacions que havia fet li havien sortit fatal. Ell sabia que més o menys havia col·locat uns 80.000 $ en diferents moments. Quan va demanar l’estat de posicions….Oooh!. Segur que no s’equivoca!.Deu ser un error!.No?. Tot això és meu?.

Aquells 80.000$, tan mal invertits, que tants mals records li portaven, s’havien convertit en 523.576,61$.

Inversor Gafe

 

“Els mercats financers són un instrument per transvasar riquesa dels impacients als pacients”. Warren Buffet.

 

2ª JORNADA ACEDE “PER UNA CATALUNYA MÉS COMPETITIVA”

Per segón any, l’ACEDE organitza aquesta jornada amb l’objectiu de fomentar la competitivitat de la PIME catalana. L’any passat es va cel·lebrar a l’edifici Media-Tic del 22@ i van assistir més d’un centenar d’empresaris. La impressió va ser bona, o així es va reflectir en el resultat de les enquestes que es van repartir entre els assistents.

Aquest  any la Jornada tindrà lloc al Parc Arqueològic Mines de Gavà. L’acte serà inagurat per la l’Alcaldessa de la població, Raquel Sànchez i pel Delegat Territorial de l’ACEDE del Baix Llobregat, Raimón Martínez. Constarà d’una primera part a on el Grup d’Assessors de l’ACEDE exposarà algunes de les claus per al desenvolupament de la petita i mitjana empresa.
En una segona part, els assistents podran participar en un networking per intercanviar opinions o resoldre dubtes amb el ponents.
Jo mateix, participaré amb la ponència “Eines per a la Independència Financera de la PIME”.
La competitivitat de la PIME no ha de passar necessàriament per l’abaratiment de les despeses laborals. Moltes vegades estar ben informat permet fer les coses d’una altra manera i ser més competitius. Els assistents a la Jornada podran conèixer de primera ma algunes d’aquestes informacions clau.

La Inversió Socialment Responsable: Qué és?

La Inversió Socialment Responsable (ISR)

En els últims anys, a l’hora d’invertir, a més dels criteris purament financers ha cobrat una importància creixent tenir en compte els criteris de sostenibilitat, responsabilitat social i bona governança en la operativa de les empreses a  seleccionar.

Aquesta tendència, no només  és una qüestió de consciència, si no que es veu clarament que en un futur els consumidors decidiran l’èxit d’una companyia en funció d’aquests criteris anomenats ASG (ambientals, socials i bona governança).

Ja fa uns 15 anys, la Inversió Socialment Responsable (ISR), va començar a ser definida i regulada. A nivell mundial es van definir els Principis d’Inversió Responsable (PRI)  a inicis de l’any 2.005 a iniciativa del Secretari General de Nacions Unides Kofi Annan. El procés va ser coordinat per la Iniciativa Financera del Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient (UNEP FI) i el Pacte Mundial de Nacions Unides.

A Europa és l’EUROSIF (European Sustainable Investment Forum) l’organisme promotor. A Espanya tenim l’SPAINSIF i fins i tot la Norma UNE 165001 d’AENOR, especifíca els requisits ASG que han de tenir els productes d’inversió per a classificar-se com a ISR.

 LOS 10 PRINCIPIOS DE LA INVERSIÓN SOCIALMENTE RESPONSABLE (PRI)
1. “Las empresas deben apoyar y respetar la protección de los derechos humanos, reconocidos internacionalmente, dentro de su ámbito de influencia“
2.”Las empresas deben asegurarse de que sus actividades no son cómplices en la vulneración de los Derechos Humanos”
3.“Las empresas deben apoyar la libertad de afiliación y el reconocimiento efectivo del derecho a la negociación colectiva”
4.“Las empresas deben apoyar la eliminación de toda forma de trabajo forzoso o realizado bajo coacción”
5.“Las empresas deben apoyar la erradicación del trabajo infantil”
6.”Las empresas deben apoyar la abolición de las prácticas de discriminación en el empleo y la ocupación”
7.”Las empresas deberán mantener un enfoque preventivo que favorezca el medio ambiente”
8.”Las empresas deben fomentar las iniciativas que promuevan una mayor responsabilidad ambiental”
9. “Las empresas deben favorecer el desarrollo y la difusión de las tecnologías respetuosas con el medioambiente”
10.”Las empresas deben trabajar contra la corrupción en todas sus formas, incluidas extorsión y soborno“

Más información en: http://www.pactomundial.org/los-diez-principios-de-pacto-mundial/

Inicialment  l’univers dels productes ISR es va dirigir a inversors institucionals, fonamentalment governamentals. Per exemple el govern francès, per a invertir els Plans de Pensions dels treballadors públics. Els països nòrdics europeus també en són pioners. Al nostre país la ISR és molt incipient però comença a agafar força.
Avui dia qualsevol particular té al seu abast una amplia gama de productes ISR, fonamentalment a través de fons d’inversió que la majoria d’entitats financeres tenen a disposició dels seu clients.
Actualment el mercat mundial ISR està entorn als 13,6 billons de $, d’aquests 8,7 a Europa. Representa encara només un 5% de la Inversió Mundial, però va creixent acceleradament.  L’altra part important del pastís es troba als EEUU i Canadà.
Els fons d’inversió ISR quan inverteixen en empreses han de filtrar només les que contemplen els criteris PRI, entre els que hi figura la protecció a l’accionista. D’aquesta manera exerciten els drets polítics en el sí dels consells d’administració i fins i tot poden vetar decisions que no estarien d’acord amb els criteris o simplement decidir desinvertir.
Tot i que s’incorpora un factor de disminució del risc en saber que hi ha una vigilància del compliments dels principis de bona governança a les empreses a on s’inverteix, la ISR no està lliure dels riscos propis de qualsevol inversió financera. Per tant s’han de tenir els coneixements suficients o comptar amb un assessor professional al costat.
Xavier Malvehy Guilera
Assessor Financer
www.xmalvehy.com

Les Guardioles de la Vida

La paraula guardiola, ve del verb “guardar”. Ja casi ningú en fa servir de guardioles, ni els nens. Ho dic perque jo de petit n’havia tingut.
Fa molts anys, les famílies feien servir guardioles. N’hi havia a totes les llars. El cap de família quan cobrava el salari, la peonada o venia un porquet, guardava els cèntims a una guardiola. O més ben dit, a varies. Moltes vegades era la mare la que portava el control. La guardiola per la vaca, la guardiola per enviar al nen a estudiar, la guardiola per la dot de la filla, la guardiola per si un cas, etc. Ni se’ls acudia barrejar guardioles. Ni tampoc buidar-les fins que havien arribat a l’objectiu d’estalvi o fins que era el moment.
En aquella època també hi havia préstecs, però quasi ningú els feia servir. A poca gent li agradava tenir deutes. De fet estava mal vist. A més, en cas de no pagar-les, les conseqüències podien ser mortals.
Gràcies a Deu, tot ha evolucionat i ara  casi tothom pot demanar prèstecs. Fins hi tot a alguns els hi ofereixen (“Tiene usted un préstamo preconcedido de 15.000€, pase por la oficina a firmarlo”.)
Durant els anys de la bombolla, semblava burro el que no pagava a terminis!
Però si tenim en compte que els bancs només donen préstecs al qui tenen capacitat de pagar-los, justament als qui menys els necessiten. De fet, fins i tot resulta nociu per a la guardiola familiar. Veiem un exemple.
Si em vull comprar un cotxe que suposem costi 30.000€ rodons, quina és la diferència entre comprar-lo demanant un préstec i comprar-lo fent guardiola?. En el següent quadre es veu molt clar.
Prestamo+Pac+1

Amb un préstec ningú ens regala diners. Un préstec costa  diners. S’ha de tornar amb els interessos i les comissions. Un  préstec de 30.000€ al 8% d’interès a 5 anys, em costarà 37.718,47 € , pagant una quota mensual de 626,14€ segons la simulació. Amb un pla  d’estalvi ben plantejat, a 5 anys a un 5% de rendiment anual,  obtindré els 30.000€ posant-hi només 350€ al més.

Per tant l’estalvi serà de 11.000€. Un 30%!!. El més bo de tot això és que faré exactament el mateix, pagar quotes!!. Però molt més baixes.
Prestamo+Pac+2
D’aquesta manera, els 11.000€ es quedaran a la guardiola i els podré fer servir per altres necessitats sense renunciar al cotxe nou.
Doncs senyors, us acabo d’explicar  amb aquest sencill exemple en que consisteix la Planificació Financera Familiar o almenys una petita aplicació.
Tornant a les guardioles de la vida, la primera de totes és una que es diu “La guardiola de la dignitat”. És aquella que haig d’engreixar per arribar a acumular un capital equivalent a un o dos anys de despeses familiars. Així m’asseguro que en cas de que faltin els ingressos (malaltia, atur, reinvenció personal, etc), tinguem aquest temps de reacció sense haver de pidolar diners a ningú. Només ens faltaria una assegurança de vida decent i a viure tranquils.Però n’hi més
guardioles:
Conservacion
- La guardiola pels estudis del nanos
- La guardiola per unes merescudes vacances
- La guardiola per canviar a un pis més espaiós
- La guardiola per montar el meu propi negoci
- La guardiola per arreglar la casa d’estiueig
- La guardiola per amortitzar deutes
- La guardiola per quan sigui vell
- etc

 

La importancia del factor “Tiempo”

El dinero es el recurso que nos proporciona la libertad de decidir que hacer con nuestro tiempo… “es la libertad acuñada” según Fiódor Dostoyevski. De ahí que la importancia de disponer de dinero, no viene dada por éste en si mismo, si no por el concepto de utilización de nuestro tiempo. El dinero se puede recuperar, el tiempo no.
En términos financieros, el Capital Financiero se define como una cantidad monetaria (dinero) situado en un momento (tiempo) determinado. El valor del dinero varía con el tiempo. A esta variación se la denomina “rentabilidad”.
Debemos entender que Tiempo y Dinero van de la mano.
Por lo tanto, el dinero que no necesitemos en un tiempo tendente a cero, se debe capitalizar en un determinado horizonte temporal. De lo contrario, se verá sometido a una implacable devaluación, de pérdida exponencial de su valor (inflación). El otro factor que resta valor al dinero es la fiscalidad, pero aquí no voy a tratarlo.
El dinero es el fruto o recompensa que vamos obteniendo gracias a los esfuerzos de  una o varias vidas. Otra vez el concepto temporal. Forma parte de nuestro Patrimonio o riqueza. Es una obligación individual y también social ocuparse de esta riqueza de manera responsable. Nosotros, nuestras familias y la sociedad en su conjunto perdemos mucha riqueza por no saber planificar las finanzas, por no entender la importancia del binomio dinero-tiempo.

 

La Planificación Financiera se ocupa del cuidado del Patrimonio financiero de familias, empresas o instituciones, mediante la aplicación diversas metodologías y estrategias, a lo largo del tiempo.

Finances Conductuals Aplicades

 La conducta està relacionada amb la modalitat que té una persona per comportar-se en diversos àmbits de la seva vida. Això vol dir que el terme pot emprar-se com a sinònim de comportament, ja que es refereix a les accions que desenvolupa un subjecte davant  els estímuls que rep i als vincles que estableix amb el seu entorn.

Les conductes humanes responen als estímuls d’una manera o d’una altra en funció de variables com, l’experiència, l’educació o l’entorn social i sobretot de la sensibilitat emocional de cadascú.
A l’hora de gestionar les finances personals, partint de la base d’un coneixement suficient, els rendiments obtinguts per les inversions depenen molt més del comportament de l’inversor que dels productes en si. M’explico.
Fa anys, buscant algú capaç d’assessorar-me en la gestió dels meus estalvis, i després de passar per una colla de bancs amb resultats almenys sospitosos, vaig depositar la meva confiança en el que jo creia que serien més professionals, una EAFI. Em van enquadrar en un perfil equilibrat i em van aconsellar una cartera de Fons d’Inversió. Durant 6 mesos em van estar trucant quasi cada mes per a fer canvis en la cartera. Vaig arribar a passar per una trentena de fons, sense grans rendiments. De cop, en una o dos setmanes, la meva cartera va perdre prop d’un 20%, sense que ningú em truqués. Vaig ser jo qui va trucar a l’assessor.
La resposta va ser, que si jo no podia aguantar una volatilitat com aquesta, que em canviarien a un perfil prudent i en conseqüència m’enviarien una reestructuració de la cartera en consonància amb el nou perfil. Vaig pensar que l’assessor sabia el que feia i que l’havia de fer cas. Vaig canviar d’una cartera mixta de renda variable i renda fixa a una plena d’actius monetaris  de volatilitat molt baixa i rendiments també molt baixos.
Al cap de quatre mesos els mercats ja havien recuperat els nivells previs a la caiguda i jo m’havia quedat en el forat, perpetuant les pèrdues. És clar, l’assessor ja no em va trucar més ja que el meu perfil prudent ja no tenia marge per fer moure aquella cartera a favor d’un canvi del cicle.
Tots els fons en que jo vaig invertir eren de grans gestores internacionals, els millors en les seves categories i plens d’estrelles Morningstar (una mena de rating de fons d’inversió). Vaig plegar i aleshores ja vaig decidir fer-me professional de les finances. Però no per conèixer quins eren els millors productes del moment, ja
havia entès que això no seria garantia d’èxit. Si no per aprendre com comportar-se per fer rendir els estalvis, els meus i els d’altra gent.
De res serveix disposar del millors productes si no som capaços de comportar-nos amb un mínim d’intel·ligència emocional.

Després de fer un Màster en Gestió de Carteres, Anàlisi de Mercats i Day Trading, després de reforçar amb els millors professor del país els meus coneixement en l’anàlisi tècnic, futurs i opcions, desprès d’estudiar la Teoria del Caos aplicada als Mercats financers i sobretot desprès de aplicar tot això amb els meus propis diners, no sense patiments i ensurts, per fi puc dir que ja sé comportar-me davant els cicles financers. Si, el problema és aquest. Que hi ha cicles. Pujades i baixades dels mercats.

Aleshores, com entendre aquests cicles i com aprofitar-los és el que s’ha de saber i  no el nom de la mare i el pare dels 40.000 fons d’inversió del mercat mundial. Sembla coherent el que dic, però la majoria d’assessors financers són uns simples buscadors de productes, que venen als seus clients en funció de les rendibilitats, comissions o classificacions que hi ha a les webs especialitzades. Quan un fons ja ha pujat un 40%, senyal que pot patir una baixada d’un 20% en qualsevol moment. I com que es recomanen quan estan a dalt de tot, els clients entren i acaben sortint amb pèrdues. De fet el fons d’inversions més famós de la història, el Magellan Fund de la gestora Fidelity gestionat pel llegendari Peter Lynch, va donar rendibilitats anuals mitjanes del 30% durant 13 anys, però tant sols el 50% dels inversors va guanyar diners.
El primer de tot és entendre com funcionen els cicles financers i la seva relació amb els cicles econòmics. Estan íntimament relacionats
però no van alhora. Els primers s’avancen als segons. Aquets retard s’explica per l’existència del Bancs com a intermediaris entre els Banc Centrals i l’economia real (famílies i empreses). Mirem el següent gràfic.

 

Durant la recessió els Bancs Centrals apliquen una política monetària expansiva abaixant els Tipus d’Interès i injectant Oferta
Monetària (O.M.). L’oferta monetària la injecten a través dels Bancs per a que donin crèdit. Però els Bancs estan amb problemes de solvència i de morositat, així que prefereixen utilitzar aquesta enorme injecció de diners per adquirir actius financers, accions a bons preus, i deute. Així empreses i governs es van sanejant, contracten a personal i es comença a generar demanda agregada. El
bancs ja s’atreveixen a donar crèdit i el cicle econòmic ja està en expansió.
Quan el cicle econòmic s’expandeix i la inflació comença a pujar perillosament, les polítiques econòmiques de Bancs Centrals i Governs es tornen restrictives, pujen els tipus i es drena Oferta Monetària. Immediatament els mercats reaccionen i es desprenen de la renda variable (R.V.), fan caixa per refugiar-se en la renda fixa (R.F.) amb bons interessos.
Per tant quan la R.V. cau, aquest diners van a parar a un altre actiu, la R.F. Són actius altament descorrelacionats. Quan els tipus estan baixos durant la recessió és quan s’ha de comprar R.V. a preus de rebaixa.
Quan els tipus estan alts, s’ha de passar cap a la R.F. consolidant els
rendiments de la R.V..

 

Ara anem a veure això a la pràctica. És el que jo anomeno sistema de Gestió Tècnico-Tendencial .Veiem el cicle de deu anys 2.005-2.014. Utilitzant dos fons que reflexin fidelment el comportament de la R.V. Global i la R.F. Global, segueixo les grans tendències mitjançant una mitjana mòbil simple de 200 sessions.

S’ha obtingut de moment des de gener del 2.005 un 91,76% de rendibilitat. El millor és que s’està obtenint sense pèrdues parcials de les 6 operacions que s’han fet. Només 6 operacions en 10 anys!.

Ara veiem com s’ha comportat un del millors fons de renda variable global del mercat. El BNY Mellon Global Opportunities Fund. Ha obtingut un 6,90% anual en aquest 10 anys. Però el problema és que durant la crisi de  2.008-2.009 va tenir una caiguda de més del 50%. Impossible de suportar per a la majoria d’inversors. El 80% va abandonar el fons amb grans pèrdues i no va tornar a entrar escarmentats o mal assessorats.

 

Si mirem el comportament de la categoria de fons Globals, aquest amb prou feines s’ha revaloritzat un 15%% en 10 anys.
Altres maneres d’assolir una bona conducta en la gestió dels estalvis, són: la diversificació, la planificació per objectius o la inversió sistemàtica seguint la estratègia del dollar cost averaging amb el MSCI WORLD, que ja he comentat en altres entrades anteriors.
————————————————————————————-Com a conclusió, voldria que quedés clar que la rendibilitat que s’ha de tenir en compte és la dels inversors i no tant la dels productes. És a dir, la rendibilitat depèn molt més de les conductes que dels mercats financers.
 ————————————————————————————

 

 

Claus per al desenvolupament de la PIME

La mentalitat del “botiguer” ha predominat en el nostre teixit empresarial. Per això trobem una excessiva presència de empreses de menys de 10 treballadors. La falta de professionalització a l’empreneduria catalana n’és una de les raons de que les empreses no creixin fins a mides que les facin més estables i competitives.

Els catalans som una societat bastant emprenedora. És una llàstima que a l’hora de “gestionar” no enfoquem tan bé el tema. La falta de professionalitat en fa poc competitius per:

No ens plantejem projectes de gran abast.
No ens agrada associar-nos amb la competència.
No planifiquem la necessitat d’arribar a una fase en la que hem d’acudir a la gestió professional externa i això porta al gerents a tenir que tocar totes les àrees de la direcció empresarial. Directors comercials, financers, de recursos humans, etc. Tot en un.

Aquesta situació ens porta a una gestió mediocre, a ser molt poc competitius.

Per això paticipo amb altres companys de l’ACEDE a la Jornada Claus per al desenvolupament de la PIME.

 

La Divulgación. Un deber del profesional comprometido.

Cuando uno cree en lo que hace, y además cree firmemente en la utilidad social de lo que hace, la divulgación debe de formar parte de su labor como profesional.
En muchas de las anteriores publicaciones de este blog, aludo a la problemática social que supone la falta de cultura de planificación financiera en el seno de las familias de nuestra sociedad. Incluso he llegado a establecer un orden de magnitud de esta lacra que está minando la riqueza global del país.
En estos días hemos vuelto a tener noticias de esa falta de cultura con otro informe PISA sobre el nivel de conocimientos de finanzas caseras de los alumnos de ESO. Este bajo nivel, se plasma también en la edad adulta, cuando realmente las personas se enfrentan a la necesidad de gestionar su dinero. A menudo recuerdo que después de la salud  y el amor, el dinero aparece como pilar básico del bienestar. Incluso éste último puede llegar a condicionar a los dos primeros. Por mucho que nos pese, debemos obligatóriamente construir y conservar un mínimo ahorro personal para no ser marginados de la sociedad.
Sin embargo destinamos muy poco tiempo a la gestión del ahorro personal, en comparación con otros aspectos menos importantes de nuestra vida.

 

Por ello, como profesional, intento esforzarme para divulgar la planificación financiera personal y familiar a través principalmente de la ACEDE (Associació Catalana d’Executius, Directius i Empresaris) o del Club de Negocios ACCIIS Business Center.
A través de estas entidades puedo contactar con responsables de las administraciones para lanzar mi mensaje o con responsables de entidades sin ánimo de lucro para que me permitan la divulgación de la planificación financiera familiar mediante charlas y conferencias o simplemente a través de las relaciones cotidianas que me generan.
En definitiva, cuando uno cree en la utilidad social de su actividad como profesional, tiene el deber de comprometerse a su divulgación.

¿Dónde está el Riesgo?

Hace poco tuve una visita. Perfil: un empresario experimentado y con conocimientos de mercado al parecer elevados. Me explicó su planteamiento de gestión financiera personal. Me pareció que el hombre tenía claro lo que hacía. ¡Vaya!, pensé, no sé si le interesará un asesor. Pero al seguir hablando, tuvimos una discrepancia, relacionada con el concepto de riesgo. Me razonó que la renta variable tiene asociado el riesgo de perder el capital. Cosa que un depósito no. Aquí, yo le contesté que no siempre tiene porque asociarse el riesgo a la renta variable. Mi idea era explicarle que bien planteada la renta variable, no sólo no es arriesgada sino que el riesgo puede estar en no contemplarla. No pudimos llegar a un punto de acuerdo. Para sacarme esta espina clavada voy a intentar justificar en este post mis argumentos en este sentido.

 

¿Qué se entiende por riesgo?
Riesgo es un término proveniente del italiano, idioma que, a su vez, lo adoptó de una palabra del árabe clásico que podría traducirse como “lo que depara la providencia”. El término hace referencia a la vulnerabilidad ante un potencial perjuicio o daño. Cuanto mayor es la vulnerabilidad mayor es el riesgo.
Entonces se trata o bien de minimizar esa vulnerabilidad o bien de minimizar el posible daño. En el terreno del dinero el daño sería, no la pérdida de capital  sino la pérdida de valor del capital. La última incluye a la primera pero va más allá. Es decir, si uno congela 1.000€ en efectivo hoy, dentro de 20 años esos billetes no servirán ni para comprar la tercera parte de lo que pueden comprar actualmente.
Ese riesgo, es inherente al propio dinero. El dinero se devalúa siempre y de forma constante, es totalmente vulnerable a la inflación. Como el daño es seguro, el riesgo es infinito. Por otro lado si un avión dispone de un doble sistema de frenado, la probabilidad de fallo se reduce a la mitad, si dispusiera de tres sistemas redundantes, la probabilidad se reduciría a una tercera parte. Cuanto más redundancias tenga un sistema, menos vulnerable es al fallo, menos riesgo.
Pues bien, que es más vulnerable al fallo, tener todos mis ahorros en una caja fuerte, en uno o dos depósitos, incluso en un inmueble o tenerlos repartidos en 5.000 títulos diversificados de renta fija y/o variable o en 10 índices mundiales. La segunda opción tendrá mucho menos riesgo de fallar.
Se debería entrar además en aspectos de fondo, como por ejemplo, analizar qué seguridades o certidumbres tiene cada tipo de inversión. En el caso de depósitos y cuentas corrientes, si sabemos que el dinero de los depósitos o las cuentas corrientes pierde valor siempre y además constantemente, año tras año, a razón de entre un 2% o un 3% de interés compuesto. Si sabemos que ese dinero no es propiedad del cliente sino del banco y que en un 90% no está físicamente en la entidad porque está prestado. El dinero es DEUDA. Un sujeto lo debe a otro, que se lo debe al banco y que el banco lo debe al depositante. Esto se conoce como el factor de multiplicativo del capital. Si conocemos que el riesgo de impago está todo soportado por un único subyacente que es el balance de ese banco o que el respaldo del Fondo de Garantía de Depósitos, es actualmente, sólo un derecho (dado que lo constituyen los mismos bancos y actualmente está en España en números rojos). La garantía del Estado sobre los depósitos no podría ser otra que canjear las pérdidas de los depositantes por bonos a 10 años. Con esta información, se llega fácilmente a la conclusión de que incluso los depósitos bancarios y las cuentas corrientes tienen riesgo.
En el caso de productos financieros “no garantizados” por el Estado, la vulnerabilidad se minimiza con la diversificación, la gestión y optando por productos mundialmente  conocidos
y sujetos a mercados regulados
. Así como los medicamentos que un médico puede recetar deben estar aprobados y controlados por los organismos públicos responsables, deben estar probados durante años, deben ser de amplio uso por la clase médica a nivel transnacional y deben establecer claramente los efectos secundarios y las contraindicaciones, lo mismo para los productos financieros. En esta categoría tenemos a los fondos de inversión, como los instrumentos financieros más transparentes que existen. La transparencia  de los productos financieros ya minimiza en sí misma el riesgo de pérdida de capital, en la medida que permiten saber dónde está el dinero invertido.
Pero si además se escogen las gestoras de fondos más grandes
del Mundo, las que mueven el Mundo, escogemos las más competitivas y además tenemos la posibilidad de escoger las mejores en cada momento y para cada tipología de inversión. Si además sabemos que el dinero que está depositado en los fondos no es propiedad de ningún banco, si no de cada uno de los millones de partícipes. Si sabemos que un fondo no puede tener invertido más del 5% de su patrimonio en cada título, si sabemos que la gracia de los fondos está precisamente en el reparto del riesgo, en la redundancia que supone invertir en centenares de títulos de cualquier tipo, acciones, bonos, otros fondos, índices y hasta depósitos. Si sabemos que a nivel mundial existen miles de fondos de decenas de gestoras que compiten por dar la mayor rentabilidad a sus partícipes.
Saber donde se encuentra invertido el dinero, permite conocer el riesgo que tienen esos activos según el momento del ciclo en el que estemos. Todos los activos, sean de renta fija o renta variable, materias primas, divisas, sectoriales, etc  se mueven según tendencias. Si un determinado activo está iniciando un cambio de tendencia importante, se deberá actuar en consecuencia. Gestionar la descorrelación de activos permite minimizar mucho los riesgos inherentes al ciclo evitando así los pinchazos de las burbujas. Este es el principal miedo del inversor, quedarse atrapado.
Pero hay otro riesgo, además de la posible pérdida de capital. Es el riesgo de la falta de liquidez en un momento dado. Una cuenta corriente casi carece de ese riesgo, es decir si la entidad o el sistema no quiebran, tendré liquidez inmediata. Un depósito a plazo ya incorpora un cierto riesgo por no disponibilidad sin penalización. Un fondo, se puede hacer líquido en dos o tres días. Pero y si el valor liquidativo del fondo ha disminuido, existe riesgo de menor liquidez. En este punto es donde entra el factor fundamental de cualquier planificación financiera, el factor tiempo.
El horizonte temporal también se debe diversificar en función de una planificación previa. Puedo dividir el ahorro en diversos compartimentos o huchas en función de los requisitos de liquidez en determinados horizontes de tiempo. Si yo sé que voy a necesitar X liquidez en unos meses, invierto en una tipología de productos acorde a ese horizonte de corto plazo. Pero si yo preveo necesidades de liquidez a medio o largo plazo, debo escoger instrumentos diferentes.
Un asesor que no contemple el factor   temporal por encima de todo, es un incompetente, porque dará un mal servicio a sus clientes. De hecho esta es la principal causa de fracaso cuando se invierte. Por ejemplo, los asesores profesionales, que debemos manejarnos desde la perspectiva, sabemos que existe una verdad universal, que es la siguiente: el Mundo en su globalidad siempre progresa, nunca regresa. Incluso durante la edad media europea, época de estancamiento, existían en Oriente civilizaciones y extensas zonas del planeta que progresaban. Pero claro eso no es garantía de que este principio deje de funcionar  y el planeta entero, todos a la vez, nos estanquemos durante decenios. Primero, tengo que decir que esta hipótesis va en contra de la propia raza humana.
Pensar que ya no se inventará nunca nada más, es difícil de creer. Sólo una catástrofe planetaria podría llevarnos a ese escenario. Bueno, en ese caso, el dinero tampoco tendría mucho valor ni la renta fija ni la variable ni las propiedades inmobiliarias ni nada. Se volvería al trueque de objetos y servicios y a la mera supervivencia.
Pero si miramos con un poco de perspectiva, nos damos cuenta de que la mayor parte de la población de la Tierra todavía no ha llegado a la clase media. En América Latina, en diez años esta clase social, la que consume, se ha duplicado. Un dato, sólo el 1% de la población de China tiene coche. Sólo que se llegue al 2%, toda Europa queda arregladita durante una temporada. Pero además el progreso no será para nada equiparable al conocido por el primer mundo en estos últimos 50 años. El consumo del mañana será muy diferente al consumo actual, será más sostenible, con fuentes de energía renovables, con sistemas de reciclaje, etc. La productividad será mucho mayor, como la de los años 80 fue mayor que la de los
40 del siglo XX.
Pues bien el ahorro debe hacerse siguiendo la estela de lo único que sabemos que seguirá creciendo, el índice mundial, que existe y se llama MSCI WORLD. Y señores, estoy hablando de renta variable pura y dura, el único activo que vence a la inflación porque la incorpora. Un índice nunca puede valer cero, porque está compuesto de los valores más capitalizados del Mundo en cada momento, cuando un valor o título cae de precio por obsolescencia particular, sectorial o geográfica, sale del índice y se incorpora otro que si cumpla con el criterio. Microsoft no estaba en el índice en 1950, ni existía. Ni en los 80 había ninguna empresa de China, Brasil o Rusia. El 50% de los productos y servicios que usaremos dentro de 20 años todavía no se han inventado.
En resumen,
1.  El dinero en efectivo tiene un riesgo infinito de pérdida de valor, porque lleva la devaluación intrínseca.
2.   El riesgo percibido de pérdida de capital de una inversión está muy ligado al desconocimiento del vehículo utilizado.
3.  El riesgo de fallo de una inversión se divide por el concepto utilizado en ingeniería de la redundancia, es decir, a través de la diversificación se reparte el riesgo.
4.   El conocimiento de la parte del ciclo en que se está, identificar cuando se está produciendo un cambio importante de tendencia
y la gestión de la descorrelación de activos ayuda a evitar las burbujas. A no quedarse enganchado.
5.   No se debe confundir riesgo con volatilidad o variabilidad del valor. En este caso se incurre en el riesgo temporal de menor liquidez. Actuando con conocimiento,  prácticamente no existe riesgo de pérdida perpetua de capital. Definir bien el horizonte temporal de las inversiones es fundamental como lo es elegir los instrumentos adecuados a ese horizonte.
6.   Tan arriesgado puede ser invertir en productos de corto plazo, sin volatilidad ni rentabilidad suficiente como para superar la devaluación, para un horizonte de largo plazo como hacer lo contrario, especular con instrumentos volátiles en el corto plazo.
7.    El ahorro a medio largo plazo de se debe hacer mediante la inversión periódica y sistematizada, mediante un Plan. Intentar adivinar siempre cuál es el mejor momento para invertir casi siempre lleva al fracaso y por lo tanto es arriesgado.
8.   No perder la perspectiva, el Mundo progresa siempre en su globalidad y nuestros ahorros deben seguir la estela de ese progreso o se quedarán atrás y se devaluarán hasta llevarnos a la pobreza.
9.    De la misma manera que para los no profesionales de la medicina, automedicarse tiene el riesgo de empeorar la salud, no acudir a
un profesional cualificado de las finanzas tiene el riesgo de perder el capital.
10.  En definitiva, el riesgo está en no hacer nada o en hacer chapuzas caseras, el riesgo está en no tener un Plan financiero ni un Asesor profesional de cabecera.

EFECTES DE LA FALTA DE PLANIFICACIÓ FINANCERA DE LES FAMÍLIES. MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA.

Al cap d’un any, arribo a fer més de 400 visites a on parlo de la planificació financera amb persones i famílies de tota mena i condició. En tots els casos, és a dir el 100%, estem d’acord que hi ha coses que no es fan correctament i fins i tot em trobo amb experiències molt negatives en quant a la gestió de l’estalvi familiar.
És per això que un bon dia em vaig decidir a intentar quantificar de manera agregada l’ordre de magnitud d’aquesta epidèmia social que afecta quasi bé a tothom. Em vaig adornar que estem parlant de milers de milions anuals que s’esfumen o es traspassen des de la gran classe mitjana, estalviadora,  consumidora d’aquest país cap a una minoria i sovint fora de les nostres fronteres. Aquest anàlisi no pretén una altra cosa que establir la magnitud de la tragèdia. Si bé els càlculs efectuats es basen en dades estadístiques publicades, he hagut de formular una sèrie d’hipòtesis que considero plausibles i empíricament contrastades i sovint conservadores.
Analitzem primer com distribuïm la riquesa familiar. Utilitzaré dades referents al conjunt d’Espanya però perfectament equiparables a la societat Catalana, donat que el mimetisme és total.
Es pot observar que en comparació amb un país amb una enorme i extensa cultura financera, com són els EEUU, la distribució patrimonial de les llars s’assemblen com un ou  a una castanya.
Aquí, la riquesa de les famílies està excessivament concentrada en immobles i en dipòsits bancaris, que a la vegada estan invertits en gran mesura en immobles o últimament deute de l’estat.
Per altra banda diversos estudis, com els de la Fundación de Estudios Financieros FEF ja ens venen dient això mateix. No fem cas del principi fonamental de la planificació financera com és la diversificació de riscos. Es clar, aquest fet, jo el puc refermar empíricament a través del dia a dia de la meva feina.
A més de la mala distribució patrimonial, si suma un altre factor. La mala gestió d’aquest patrimoni. Bombolles borsàries, productes tòxics o enganyosos, comissions bancàries excessives, mala planificació fiscal. Elements que al cap d’una vida d’esforç estalviador resten enormement la potencial riquesa de tot un país.
Com soc enginyer, necessito veure les xifres per entendre l’ordre de
magnitud de la tragèdia. Així que a continuació quantificaré tot això.
Quin estalvi potencial tenim?
A Catalunya la renda disponible bruta de les llars és segons l’IDESCAT (1)d’uns 125.000 milions d’euros anuals. A Catalunya som al voltant de 2,9 (2)milions de llars. Així que toca a 44.640 €/llar i any. La taxa d’estalvi, és a dir la part d’aquesta renda que no destinem al consum varia inversament a la bonança del cicle econòmic. Quanta més incertesa més taxa d’estalvi. Al nostres país estem per sota de la mitjana europea en 4 o 5 punts percentuals. Si agafem un període prou extens com el compres des de 1996 fins al 2.011 s’obté una taxa d’estalvi del 13,29% (3). Per tant cada família pot estalviar en promig uns 6.000€/any. Actualitzats segons un IPC del 3% en un període de 40 anys surt un promig de 12.500€/any que per tant es convertiran en 500.000€.
Als propers 40 anys, una família mitjana que comenci a estalviar ara, pot arribar a obtenir un patrimoni potencial de 500.000€.
Quantifiquem ara l’efecte dels tres grans enemics d’aquest estalvi: Inflació, Impostos i hi afegeixo una suma de Ignorància, Indiferència i Ingenuïtat.
Efecte de la Inflació
La Inflació és la devaluació dels meus estalvis per l’efecte pujada de
preus o nivell de vida. Per posar un exemple, des de la incorporació a l’Euro a l’any 1.999 pensem el que podíem comprar amb un bitllet de 1.000 ptes i els que podem comprar al cap de 14 anys amb l’equivalent, es a dir, 6€. Brutal!!.
Cadascú té la seva pròpia inflació, perquè cadascú té uns hàbits de consum diferents. També us haig de dir que la inflació publicada per l’INE no és real.
Per exemple sabeu que els preus dels carburants són sospitosament més baixos els dilluns que els divendres, endevineu quin dia de la setmana es pren com a referència per a calcular l’IPC. Però com haig de ser una mica rigorós no tinc més remei que agafar l’IPC oficial i que en els últims 10 anys s’ha mantingut en un promig al voltant del 3%.
Aquí entra en joc l’efecte demolidor de  l’interès compost, és a dir el que te en compte l’acumulació any darrera any. Aleshores en 40 anys l’efecte d’una  inflació del 3% sobre 6.000€ anuals seria  de 12.500x20x(1-0,03)40  =  73.928 € . Vol dir que amb els 500.000€ acumulats tindríem una capacitat adquisitiva equivalent a  73.928€ actuals, una pèrdua del 85%. Si suposem que durant la meitat d’aquests  40 anys aconseguim equilibrar la inflació la pèrdua seria del 72%. Si ho aconseguim dos terços d’aquest període, la pèrdua de valor seria del 66%.
Només que durant la tercera part d’una vida d’estalvi no aconseguim superar la inflació, perdem el 66% del patrimoni potencial. Això significa una pèrdua de capacitat adquisitiva de  330.000€ en 40 anys,  un promig de 8.250€/any.
Efecte del Impostos
Els impostos sobre l’estalvi no han parat de pujar en els últims anys, des del 10% de fa molts anys estem entre el 21% i el 27% actualment. Si el nostre estalvi familiar el construïm sistemàticament mitjançant comptes corrents, dipòsits o productes financers amb venciments curts, a cada venciments passem per caixa i Hisenda s’emporta de promig d’un 0,76% anual. Per tant estalviant els 6.000€ anuals a base de dipòsits anuals al 3%, l’efecte fiscal seria:
Plusvàlues obtingudes pagant un irpf del 27% si el venciment és als 40 anys (12.500x20x(1+0,03)40 – 500.000)x0,73 = 230.322€
Plusvàlues generades pagant al 24% d’IRPF promig a cada venciment  12.500x20x(1+0,023)40 -500.000 = 120.820€
La pèrdua de patrimoni per l’efecte fiscal és de 109.502€ en 40 anys o un promig de  2.737€/any. Tenint en compte que el 50% de l’estalvi es troba col·locat en dipòsits a curt termini, l’efecte es limitaria a 1.369€/any.
Resumint, en els propers 40 anys les pèrdues de riquesa,  per a una família mitjana, generades per l’efecte de la Inflació i els impostos es poden quantificar en:
Efecte inflació                  8.250€/any
Efecte fiscal                      1.368€/any
Total                                   9.619€/any
En 40 anys, 384.720€ o el 77% de l’estalvi potencial de 500.000€ es perd.
Una altra lectura d’aquestes dades és que en els propers 40 anys la
societat catalana, els 3 milions de llars, perdran en conjunt una riquesa de 28.857 milions d’euros a l’any, que a valor actual equivalen a 8.846 milions €/any.
Altres efectes de la falta de cultura financera són la indiferència i la
Ingenuïtat o Ignorància.
 
Efecte de la Indiferència
La falta de temps o ganes per a anar a discutir amb l’empleat del Banc ens resta també molta capacitat d’estalvi. L’any 2.013 les set entitats més grans del país van ingressar 18.229,59 milions d’euros en comissions bancàries (4), que des del 2004 han pujat prop del 200% molt més que la Inflació. Aquest efecte ja està contemplat a l’hora de calcular la renda disponible bruta ja que forma part de les despeses de la llar. Però podria representar un estalvi d’uns 1.000€ per llar i any.
Efecte de la Ingenuïtat
No cal parlar dels 30.000 milions d’euros en accions preferents(5)
que en més de 700.000 persones han generat pèrdues de fins el 60%, o l’emissió massiva de deute subordinada o bons convertibles a persones que pensaven que compraven dipòsits a termini. L’escàndol dels Swaps hipotecaris de l’any 2.006, venuts com a assegurances del tipus d’interès. Les OPV llençades per grans empreses com Telefònica, Iberdrola, La Caixa, Caja Madrid  (Terra, Iberdrola Renovables, Critèria, Bankia), totes amb pèrdues i distribuïdes per les entitats financeres entre els clients i empleats. Les clàusules terra dels préstecs. Són exemples dels atacs a l’estalvi familiar, un darrera l’altre. Les hemeroteques en són plenes de casos fins i tot de sentències condemnatòries. No em sento capaç de calcular les pèrdues de riquesa que suposant per a la societat, perquè no existeixen estadístiques al respecte però de ben segur que no són magnituds gens menyspreables.
La conclusió és doncs esfereïdora. Fàcilment estem parlant d’una pèrdua de
riquesa de 10.000 milions d’euros anuals per la falta de coneixements a l’hora de manegar els nostres estalvis, per la inexistència de planificació financera. (6)
(1)     INE
(3)     Ahorro
Familiar en España. Papeles Fundación nº 39. Fundación Estudios Financieros.
(6)   Observatorio Consumo, ESADE 2013. Enquesta de la Gestora AllianceBerntein de desembre de 2.006