Al cap d’un any, arribo a fer més de 400 visites a on parlo de la planificació financera amb persones i famílies de tota mena i condició. En tots els casos, és a dir el 100%, estem d’acord que hi ha coses que no es fan correctament i fins i tot em trobo amb experiències molt negatives en quant a la gestió de l’estalvi familiar.

És per això que un bon dia em vaig decidir a intentar quantificar de manera agregada l’ordre de magnitud d’aquesta epidèmia social que afecta quasi bé a tothom. Em vaig adornar que estem parlant de milers de milions anuals que s’esfumen o es traspassen des de la gran classe mitjana, estalviadora,  consumidora d’aquest país cap a una minoria i sovint fora de les nostres fronteres. Aquest anàlisi no pretén una altra cosa que establir la magnitud de la tragèdia. Si bé els càlculs efectuats es basen en dades estadístiques publicades, he hagut de formular una sèrie d’hipòtesis que considero plausibles i empíricament contrastades i sovint conservadores.

Analitzem primer com distribuïm la riquesa familiar. Utilitzaré dades referents al conjunt d’Espanya però perfectament equiparables a la societat Catalana, donat que el mimetisme és total.

Es pot observar que en comparació amb un país amb una enorme i extensa cultura financera, com són els EEUU, la distribució patrimonial de les llars s’assemblen com un ou  a una castanya.
Aquí, la riquesa de les famílies està excessivament concentrada en immobles i en dipòsits bancaris, que a la vegada estan invertits en gran mesura en immobles o últimament deute de l’estat.

Per altra banda diversos estudis, com els de la Fundación de Estudios Financieros FEF ja ens venen dient això mateix. No fem cas del principi fonamental de la planificació financera com és la diversificació de riscos. Es clar, aquest fet, jo el puc refermar empíricament a través del dia a dia de la meva feina.

A més de la mala distribució patrimonial, si suma un altre factor. La mala gestió d’aquest patrimoni. Bombolles borsàries, productes tòxics o enganyosos, comissions bancàries excessives, mala planificació fiscal. Elements que al cap d’una vida d’esforç estalviador resten enormement la potencial riquesa de tot un país.

Com soc enginyer, necessito veure les xifres per entendre l’ordre de
magnitud de la tragèdia. Així que a continuació quantificaré tot això.

A Catalunya la renda disponible bruta de les llars és segons l’IDESCAT (1)d’uns 125.000 milions d’euros anuals. A Catalunya som al voltant de 2,9 (2)milions de llars. Així que toca a 44.640 €/llar i any. La taxa d’estalvi, és a dir la part d’aquesta renda que no destinem al consum varia inversament a la bonança del cicle econòmic. Quanta més incertesa més taxa d’estalvi. Al nostres país estem per sota de la mitjana europea en 4 o 5 punts percentuals. Si agafem un període prou extens com el compres des de 1996 fins al 2.011 s’obté una taxa d’estalvi del 13,29% (3). Per tant cada família pot estalviar en promig uns 6.000€/any. Actualitzats segons un IPC del 3% en un període de 40 anys surt un promig de 12.500€/any que per tant es convertiran en 500.000€.

Quantifiquem ara l’efecte dels tres grans enemics d’aquest estalvi: Inflació, Impostos i hi afegeixo una suma de Ignorància, Indiferència i Ingenuïtat.

La Inflació és la devaluació dels meus estalvis per l’efecte pujada de
preus o nivell de vida. Per posar un exemple, des de la incorporació a l’Euro a l’any 1.999 pensem el que podíem comprar amb un bitllet de 1.000 ptes i els que podem comprar al cap de 14 anys amb l’equivalent, es a dir, 6€. Brutal!!.
Cadascú té la seva pròpia inflació, perquè cadascú té uns hàbits de consum diferents. També us haig de dir que la inflació publicada per l’INE no és real.
Per exemple sabeu que els preus dels carburants són sospitosament més baixos els dilluns que els divendres, endevineu quin dia de la setmana es pren com a referència per a calcular l’IPC. Però com haig de ser una mica rigorós no tinc més remei que agafar l’IPC oficial i que en els últims 10 anys s’ha mantingut en un promig al voltant del 3%.

Aquí entra en joc l’efecte demolidor de  l’interès compost, és a dir el que te en compte l’acumulació any darrera any. Aleshores en 40 anys l’efecte d’una  inflació del 3% sobre 6.000€ anuals seria  de 12.500x20x(1-0,03)40  =  73.928 € . Vol dir que amb els 500.000€ acumulats tindríem una capacitat adquisitiva equivalent a  73.928€ actuals, una pèrdua del 85%. Si suposem que durant la meitat d’aquests  40 anys aconseguim equilibrar la inflació la pèrdua seria del 72%. Si ho aconseguim dos terços d’aquest període, la pèrdua de valor seria del 66%.

Els impostos sobre l’estalvi no han parat de pujar en els últims anys, des del 10% de fa molts anys estem entre el 21% i el 27% actualment. Si el nostre estalvi familiar el construïm sistemàticament mitjançant comptes corrents, dipòsits o productes financers amb venciments curts, a cada venciments passem per caixa i Hisenda s’emporta de promig d’un 0,76% anual. Per tant estalviant els 6.000€ anuals a base de dipòsits anuals al 3%, l’efecte fiscal seria:

Plusvàlues obtingudes pagant un irpf del 27% si el venciment és als 40 anys (12.500x20x(1+0,03)40 – 500.000)x0,73 = 230.322€

Plusvàlues generades pagant al 24% d’IRPF promig a cada venciment  12.500x20x(1+0,023)40 -500.000 = 120.820€

Resumint, en els propers 40 anys les pèrdues de riquesa,  per a una família mitjana, generades per l’efecte de la Inflació i els impostos es poden quantificar en:

Una altra lectura d’aquestes dades és que en els propers 40 anys la
societat catalana, els 3 milions de llars, perdran en conjunt una riquesa de 28.857 milions d’euros a l’any, que a valor actual equivalen a 8.846 milions €/any.

Altres efectes de la falta de cultura financera són la indiferència i la
Ingenuïtat o Ignorància.

La falta de temps o ganes per a anar a discutir amb l’empleat del Banc ens resta també molta capacitat d’estalvi. L’any 2.013 les set entitats més grans del país van ingressar 18.229,59 milions d’euros en comissions bancàries (4), que des del 2004 han pujat prop del 200% molt més que la Inflació. Aquest efecte ja està contemplat a l’hora de calcular la renda disponible bruta ja que forma part de les despeses de la llar. Però podria representar un estalvi d’uns 1.000€ per llar i any.

No cal parlar dels 30.000 milions d’euros en accions preferents(5)
que en més de 700.000 persones han generat pèrdues de fins el 60%, o l’emissió massiva de deute subordinada o bons convertibles a persones que pensaven que compraven dipòsits a termini. L’escàndol dels Swaps hipotecaris de l’any 2.006, venuts com a assegurances del tipus d’interès. Les OPV llençades per grans empreses com Telefònica, Iberdrola, La Caixa, Caja Madrid  (Terra, Iberdrola Renovables, Critèria, Bankia), totes amb pèrdues i distribuïdes per les entitats financeres entre els clients i empleats. Les clàusules terra dels préstecs. Són exemples dels atacs a l’estalvi familiar, un darrera l’altre. Les hemeroteques en són plenes de casos fins i tot de sentències condemnatòries. No em sento capaç de calcular les pèrdues de riquesa que suposant per a la societat, perquè no existeixen estadístiques al respecte però de ben segur que no són magnituds gens menyspreables.