Les conductes humanes responen als estímuls d’una manera o d’una altra en funció de variables com, l’experiència, l’educació o l’entorn social i sobretot de la sensibilitat emocional de cadascú.

A l’hora de gestionar les finances personals, partint de la base d’un coneixement suficient, els rendiments obtinguts per les inversions depenen molt més del comportament de l’inversor que dels productes en si. M’explico.

Fa anys, buscant algú capaç d’assessorar-me en la gestió dels meus estalvis, i després de passar per una colla de bancs amb resultats almenys sospitosos, vaig depositar la meva confiança en el que jo creia que serien més professionals, una EAFI. Em van enquadrar en un perfil equilibrat i em van aconsellar una cartera de Fons d’Inversió. Durant 6 mesos em van estar trucant quasi cada mes per a fer canvis en la cartera. Vaig arribar a passar per una trentena de fons, sense grans rendiments. De cop, en una o dos setmanes, la meva cartera va perdre prop d’un 20%, sense que ningú em truqués. Vaig ser jo qui va trucar a l’assessor.
La resposta va ser, que si jo no podia aguantar una volatilitat com aquesta, que em canviarien a un perfil prudent i en conseqüència m’enviarien una reestructuració de la cartera en consonància amb el nou perfil. Vaig pensar que l’assessor sabia el que feia i que l’havia de fer cas. Vaig canviar d’una cartera mixta de renda variable i renda fixa a una plena d’actius monetaris  de volatilitat molt baixa i rendiments també molt baixos.

Al cap de quatre mesos els mercats ja havien recuperat els nivells previs a la caiguda i jo m’havia quedat en el forat, perpetuant les pèrdues. És clar, l’assessor ja no em va trucar més ja que el meu perfil prudent ja no tenia marge per fer moure aquella cartera a favor d’un canvi del cicle.

Tots els fons en que jo vaig invertir eren de grans gestores internacionals, els millors en les seves categories i plens d’estrelles Morningstar (una mena de rating de fons d’inversió). Vaig plegar i aleshores ja vaig decidir fer-me professional de les finances. Però no per conèixer quins eren els millors productes del moment, ja
havia entès que això no seria garantia d’èxit. Si no per aprendre com comportar-se per fer rendir els estalvis, els meus i els d’altra gent.

De res serveix disposar del millors productes si no som capaços de comportar-nos amb un mínim d’intel·ligència emocional.

Després de fer un Màster en Gestió de Carteres, Anàlisi de Mercats i Day Trading, després de reforçar amb els millors professor del país els meus coneixement en l’anàlisi tècnic, futurs i opcions, desprès d’estudiar la Teoria del Caos aplicada als Mercats financers i sobretot desprès de aplicar tot això amb els meus propis diners, no sense patiments i ensurts, per fi puc dir que ja sé comportar-me davant els cicles financers. Si, el problema és aquest. Que hi ha cicles. Pujades i baixades dels mercats.

Aleshores, com entendre aquests cicles i com aprofitar-los és el que s’ha de saber i  no el nom de la mare i el pare dels 40.000 fons d’inversió del mercat mundial. Sembla coherent el que dic, però la majoria d’assessors financers són uns simples buscadors de productes, que venen als seus clients en funció de les rendibilitats, comissions o classificacions que hi ha a les webs especialitzades. Quan un fons ja ha pujat un 40%, senyal que pot patir una baixada d’un 20% en qualsevol moment. I com que es recomanen quan estan a dalt de tot, els clients entren i acaben sortint amb pèrdues. De fet el fons d’inversions més famós de la història, el Magellan Fund de la gestora Fidelity gestionat pel llegendari Peter Lynch, va donar rendibilitats anuals mitjanes del 30% durant 13 anys, però tant sols el 50% dels inversors va guanyar diners.

El primer de tot és entendre com funcionen els cicles financers i la seva relació amb els cicles econòmics. Estan íntimament relacionats
però no van alhora. Els primers s’avancen als segons. Aquets retard s’explica per l’existència del Bancs com a intermediaris entre els Banc Centrals i l’economia real (famílies i empreses). Mirem el següent gràfic.