Històricament a Espanya la gent està acostumada a anar a la sucursal del Banc de sota casa a preguntar: Què em doneu pels meus diners?
Des de fa uns anys cap a aquí el tòpic és : els Bancs ja no donen res.
Aquest canvi s’ha produït per la baixada radical i mai vista dels tipus d’interès. Els bancs centrals han rebaixat el preu dels diners per tal d’estimular l’economia o al menys això diuen. Bàsicament els principals beneficiats són els Estats que ara poden emetre deute sense pagar interessos.
Per altra banda un dels principals afectats per aquestes polítiques són el bancs que ja no poden obtenir l’anomenat marge d’interessos, que és la diferència entre el preu que paguen per endeutar-se o captar dipòsits i els interessos que cobren pels préstecs.
Aquesta situació va per llarg, segons les pròpies declaracions del Banc Central Europeu, així que no podem esperar que els bancs tornin a donar res pels nostres diners. Però aleshores, com ho fem per a obtenir algun rendiment i evitar que la nostra riquesa personal no es vagi devaluant amb els anys.
Els bancs, ara ja no volen captar diners per donar préstecs i així obtenir un marge d’interessos si no més aviat per recapitalitzar-se i refer els malmesos balanços fruit de la crisis immobiliària i financera. Aquesta necessitat fa que els productes entrin de ple en conflicte d’interès amb els clients. Tenim molts exemples, les preferents, les obligacions convertibles en accions, el deute subordinat, els productes estructurats, etc. Productes complexos , ilíquids i amb clàusules ocultades deliberadament, en molts casos, als clients.
Doncs bé, quan entrem a una oficina bancària, hem de tenir en compte dos principis fonamentals:
Un, abans d’adquirir un producte financer hem de preguntar al menys 3 vegades “Per què?”.
– Senyor client, tinc una cosa molt bona per vostè
– A si. Molt bé. Per qué?
– Doncs perquè dona un 3% anual garantit.
– Oh quan!!. I per què dona tant?
– Perquè es vostè un bon client.
La resposta no ha de ser aquesta, doncs la pregunta ha d’anar a encaminada a esbrinar d’on s’obtenen aquest rendiments. Per què un 3% i no un 8%?. Pensem una mica, si el banc em dona un 3% és perquè ell n’obté més. Altrament vol dir que perd diners, que va molt desesperat per a tapar forats.
Segon, els rendiments del capital no es donen, s’obtenen. S’obtenen de l’economia real. Altrament, i més al nostre país, possiblement serà una enganyifa, un frau. Molt bé, doncs hem de saber que els rendiments del capital s’obtenen únicament de tres fonts.
– Dels dividends d’empreses que obtenen beneficis.
– D’interessos d’emissors de deute de governs i grans empreses solvents.
– De lloguers d’immobles corporatius.
Tota la resta d’estratègies per a intentar treure rendiments del capital es pura especulació o bé un frau. I jo mantinc que amb el patrimoni familiar no s’ha d’especular.
Históricament sempre s’ha obtingut al voltant del 5% de rendiment del capital gràcies a aquests tres actius: Renda variable d’alt dividend, renda fixa d’alta qualitat (investment grade) i lloguers empresarials (Real Estate).
Una cosa que tenen en comú les tres úniques fons reals esmentades es que es poden explicar. Qualsevol pot entrar al Google i conèixer com estan els dividends a l’Ibex o a Europa o a EEUU. També es poden trobar a quin nivell estan els tipus d’interès dels bons Alemanys o Americans. També és possible saber que s’obté d’un lloguer immobiliari. Aleshores un pot tenir una idea del que es pot obtenir pel capital. Actualment els dividends al Món estan entre un 3% i un 5%, els tipus d’interès entre un -1% i un 1% i d’un lloguer es pot obtenir, nets de despeses, un 4%. Per tant pels meus diners no em poden garantir un 8% però tampoc un 0,25%. En tots dos casos m’estan aixecant la camisa.
Com a conclusió de tot això, es pot dir que avui en dia estem obligats a tenir un mínim d’informació i formació a l’hora de obtenir rendiment pels nostres diners. Altrament passa el que passa, que allà fora hi ha llops amb molt d’interès per captar els nostres diners.