En aquesta conferència, que vaig oferir a un grup sel·leccionat d’emprenedors i representants d’organitzacions empresarials i socials al «Círculo Ecuestre», vaig proposar les eines per a assolir la independència financera de l’empresa.

I és que, com ja he comentat alguna vegada, el principal factor de tancament de les empreses catalanes i espanyoles és la falta de liquiditat. Fins i tot quan el cicle ens és favorable, les empreses funcionen al límit de la liquiditat. L’empresari no pensa quasi mai en crear sistemàticament un fons de recursos propis per a quan vinguin els temps difícils.

En aquest marc històric de Barcelona, vaig explicar com la constitució gradual d’unes reserves que ens permetin mantenir el Fons de Maniobra sempre en positiu ha d’èsser un objectiu estratègic per a qualsevol empresa que disposi d’un projecte a mig i llarg termini.

Aquesta filosofia és molt diferent a la que ens han ensenyat als Màsters de Direcció i Administració d’Empreses, a on l’endeutament havia de formar part del Pla Financer, quasi com una eina estratègica, en el curt, mig i llarg termini. Doncs bé, deute és igual a risc. Per tant l’apalancament ha de ser tàctic, mai estratègic. La estratègia ha d’èsser assolir el màxim grau d’autonomia financera.

Sacrificar creixement ràpid i a curt termini a canvi de reforçar la solvència de l’empresa ens farà arribar més lluny i per tant crèixer més. Només amb aquesta visió aconseguirem mica en mica, un teixit empresarial potent, consistent i a prova de cicles.